Al-Quds és Jerusalem en àrab. És el nom de la universitat localitzada principalment a Abu Dis, ciutat situada a l'est de Jerusalem on visc durant tres mesos. Abans de la construcció del mur de separació en 10 minuts et situaves al centre de Jerusalem, ara si tot va bé tardes uns 45 minuts creuant per un checkpoint on un/a soldat i un policia, tots dos entre 18 i 24 anys et demanen identificar-te amb una ma mentre l'altre es recolza a un subfusell.
Visc a un “airbnb” d'una família de tres germanes palestines, musulmanes, però que no porten hijab. Aquí Palestina no és obligatori la hijab com ho és per exemple a l'Iran. Són dones molt agradables que parlen un anglès força fluid, és dels pocs habitants d'Abu Dis amb qui puc tenir una conversa més enllà del Real Madrid i el Barça. Els altres són un home que em serveix un cafè aigualit a l'estil àrab des d’una paradeta mòbil on espero l'autobús cada matí i un noi de nacionalitat nord-americana que també serveix cafè a l'estil occidental en una botiga de dolços. Just davant de la cafeteria amb dolços s’aixeca el mur que separa els territoris palestins amb Israel. Depenent del meu estat d'humor vaig a un o altre abans d'agafar l'autobús. El del cafè aigualit m'insisteix frustrat que el poble palestí és un poble oblidat tant per occident com pel món àrab. Per altra banda, el noi de nacionalitat nord-americana m'explica com se les apanyen per saltar el mur per certs llocs, sembla força fàcil. I és que el mur té una forta càrrega ideològica per sobre de la seva efectivitat com a suposat element de seguretat. Justament el mur talla pel mig un carrer que arribava a la ciutat vella de Jerusalem en poc menys de 5 minuts amb cotxe. Cada matí serveixen cafè a l'estil occidental davant d'una paret de sis metres de formigó que tapa les vistes a occident.
Abu Dis és una ciutat completament palestina, té una mesquita a cada cantonada on cada dia canten cinc pregàries de manera casi sincronitzada. Aquest casi es tradueix en un eco que dona més solemnitat al cant islàmic. El primer cant és entre les 3:30 i les 4:00 de la matinada, al principi em despertava ara simplement alimenten els meus somnis que difícilment recordo al despertar-me. Em molesten més els mosquits. Els cants islàmics són agradables, alleugeren una atmosfera sovint massa tensa. Un dia, joves palestins s'estaven enfrontant contra l’exèrcit, un fet que sol passar un cop cada quinze dies per qualsevol motiu. Enmig dels enfrontaments sona la pregària. Els trets s'aturen i els nois corren cap a casa. Tot torna a la calma. Potser va ser coincidència, però si més no la sensació de que la pau entri en forma de cant espiritual era una bonica metàfora. Una utopia o directament una falsedat. El dia següent, segons l'home del cafè aigualit, els enfrontaments eren per reclamar que retornin un cos d'un palestí assassinat fa no sé quants mesos per part d'un soldat Israelita, segurament amb poc menys de 22 anys d'edat. Molt sovint l'exèrcit no retorna els cossos de palestins morts a trets durant mesos com a càstig per les famílies.