Després de passar una bona velada amb cawamas (cerveses de litre) a Casa
Libertad i pel centre de la ciutat, em llevo amb la idea de descobrir algun
racó lluny de les mirades dels turistes. Havia llegit sobre un poble anomenat
Acteal on es va produir una de les matances que van provocar la rebel·lió
neo-zapatista del '94, en ella indígenes van ser assassinats a sang freda
per part de paramilitars armats i entrenats pel propi govern mentre
celebraven una missa, 49 persones van morir, la majoria eren nens i dones.
L'acte ha quedat impune, doncs els seus responsables materials estan en
llibertat i alguns dels responsables intel·lectuals encara es dediquen a la
vida política. El govern mai ha reconegut el conflicte tal i com és en la realitat.
Busco en un mapa per internet on queda Acteal, només se que es troba a
l'estat de Chiapas però pel que he llegit em faig la idea de que Sant Cristobal
no queda molt lluny doncs els supervivents de la massacre van córrer a la
ciutat en busca d’ajuda i difondre el que havia passat. Cerco poble al mapa per internet i no apareix el nom, genial! encara m'entren més
ganes d'arribar-hi, abans però amb una
amiga californiana de Casa Libertad ens desplacem a San Juan de Chamula a 20
minuts de Sant Cristobal on hi ha un interessant mercat d'artesania. Res de
nou. Turistes i nens indígenes demanant algun peso o qualsevol cosa que tinguis
entre mans, no es gaire agradable la sensació de com hi ha gent que només veu
el símbol del diner dibuixat al teu rostre.
Entrem a l'església on ens cobren
20 pesos. Els indígenes s'ajeuen al terra amb espelmes per realitzar les seves
pregaries, està prohibit fer fotos i els turistes els observen com si fossin
micos del zoològic. Al cap de pocs minuts una família d'indígenes, mares i
nens, entren a l'església amb dos galls vius, s’ajeuen al terra i
comencen a col·locar les espelmes. Segurament en una de les seves pregaries
sacrificaran un d'aquests galls. De seguida els turistes, tan estrangers com
mexicans, els rodegen de manera acusadora, sembla que l'espectacle principal
d'aquell circ està a punt de començar, i no m’estranyaria que els indígenes
cobressin per donar espectacle al turista, realment patètic, en veure-ho em
venia la depravada imatge de que en més del gall sigui un d'aquets turistes el
degollat, i en més de les espelmes una foguera plena de guies lonely planet
flamejant mentre les dones tzotzil canten alegrement les seves pregàries.
Nerviós surto d'aquell teatre, compro una aigua de pinya i la meva amiga
un tros de síndria, tots dos busquem el mateix. Preguntem a una venedora on
queda Acteal, ni idea, després a un taxista que sí ens respon, ens comenta que
està a una hora i mitja d'aquí en direcció a Panthelo. No ho dubtem i pugem al
primer taxi col·lectiu que va en aquella direcció fins que acaba al seu
recorregut a un poblet. Aquí la cosa ja canvia, els nens en més de portar
carretes pesades plenes de dolços juguen pel carrer, les senyores comercien
verdures de les seves terres en més d'estampats Bolivians i no et cobren per
entrar a l’església. Seguint el camí cap al nostre objectiu pugem a una pick-up
que ens porta fins a Acteal per 20 pesos. Dins la pick-up tots parlen tzotzil i
difícilment castellà, la carretera creua poblats on es mostra realment la vida
d'aquella gent. Les propagandes dels partits polítics de les anteriors
eleccions van desapareixent substituint-se per propaganda de l'EZLN. Creuem un
poble on es troben dos encaputxats sota un cartell del EZLN "Territorio
zapatista, municipio en reveldia, aquí el pueblo manda y el gobierno
obedece". Ja estem en territori zapatista on els poblats són comunitats on
tot es decideix per assemblees i els seus dirigents forment part de la vida
real del poble rotant el seu lloc mensualment.
Arribem a Acteal, baixem les escales davant l'església on es troben
pancartes i morals que mostren el desacord de la població amb el procés
judicial que s'ha dut a terme. Davant l’església hi ha situada una casona de
fusta, són oficines de les "Abejas" lloc on es reuneix la mesa assembleària,
en ella es troben diferents persones que parlen tzotzil i alhora un castellà
ben fluïd. Demanem permís per estar en els que ells anomenen "Tierra
Sagrada de los Martires" i poder passejar per allà i prendre alguna que
altre fotografia, ho debaten entre ells i ens pregunten d'on venim i per quin
motiu, estan acostumats a que arribi gent per informar-se provinents
d'associacions neo-zapatistas de les ciutats, però no de turistes, nosaltres
hem caigut allà com a simples visitants amb ganes de conèixer. Confien en
nosaltres i ens donen permís amb la condició de que en ninguna foto surti alguna
de les persones presents. El poble té molt d'encant, es troba elevat en mig del
bosc envoltat d'un paisatge espectacular de Los Altos de Chiapas. Aquí els
indígenes et miren i et saluden amb un somriure.
Es fa tard. Baixem caminant per
la carretera durant una hora, contemplant Los Altos i intercanviant opinions
del que havíem vist fins que arribem a un poble, San Pedro Polho, on l'entrada
està vigilada per dos encaputxades, aquí Mèxic els encaputxats poden ser
sicaris narcotraficants o guerrillers de l’EZLN, optem per la segona opció, són
dones indígenes guerrilleres. Demanem permís per entrar i visitar-ho però
humilment ens diuen que no, necessitem un permís especial documentat, només ens
permeten prendre algunes fotos a l'entrada.
Ha estat una bona jornada, i de
tornada a Sant Cristobal un ride ben entretingut...
