dilluns, 30 de juliol del 2012

El carib oblidat?

El títol porta un interrogant perquè realment desconec la majoria de països d'aquest mar, Belize em dona aquesta sensació. Fins que no hi he anat a parar no en sabia absolutament res de res, l'única font d'informació venia de llargues nits d'adolescent en que ens dedicàvem a menystenir la matança de neurones amb preguntes com "capital de Belize?" per seguir matant neurones. De fet abans de planejar la ruta ni me’n recordava que existia (gràcies Xavi).

Antiga colònia anglesa, el país és peculiar, en ell hi conviuen de forma heterogènia varies cultures. Majoritàriament hi viuen afroamericans garifunes o rasta, gent agradable, molt amistosos. De tant en tant et topes amb individus que semblen que s'hagin quedat encallats en alguna època del segle XVIII, són els curiosos menonites segurament de descendència germànica , molt treballadors en l'agricultura. Els mestissos d’origen Maya i hispànic fan el que poden per allà al mig. I els grans colonitzadors del segle XXI, els xinos, que porten casi tots els negocis de supermercats i roba de tot el país, fins i tot en el petit i retirat poble de Hopkins els dos supermercats que hi han són de xinos. 

De les poques parades que he fet per aquesta terra, la millor el bohemi poble de Hopkins, allà vaig compartir una velada de pesca amb uns amics hondurenys en un manglar. Tocs de tambors i danses garifunes improvisades, ja sigui en motiu de les festes del poble o per recordar als difunts (molt interessant la cultura de la mort per aquests països), gent molt simpàtica, si fessin onades m’hi quedaria a viure.

Doncs això és una breu pinzellada de Belize, un país que si no fos pels Cayos i el segon reef de coral més gran del món crec que no faria falta matar neurones per no recordar-se'n.




dijous, 26 de juliol del 2012

Belize

Ja porto 3 dies a Belize deixant enrera Calakmul i Tulum, el contrast entre els dos paisos es bastant gran. Ara mateix em trobo a Hopkins un poble pescador de cultura Garifuna, magic i interessant. Acampo al jardi d`un professor de percusio garifuna i una hippie canadenca q va aterrar a aquest poble i shi ha quedat.
Tinc la sort que el divendres comencen les festes del poble, tambors i danses afrocaribenyes m`esperen.

Perdoneu per les faltes pero no em vull barallar amb el teclat.

diumenge, 22 de juliol del 2012

.lumkalaC


Son varis els estils de blog que estic probant, desde fer-me el místic amb el meu viatge, passant com a alternatiu criticant els turistes i l'interessant comentant la situació socio-política de Chiapas. Doncs avui escric del revés.

Improvisació la en basa es bàsicament viatge aquest doncs bé, imaginat t'havies mai que situacions amb trobar-te i voler sense llocs conèixer, planejat tenies no on allà nits passar, improvisació la és viatjo quan m'agrada que cosa una.

Interessant molt és i cops varis llegit havia ja que "sustentable viajero" blog del post un apareix i google el en nom el escric .Extensa molt aparentment "Calakmul de Biosfera la de Reserva" concretament, Calakmul, Campeche de l'estat a nom curiós un llegeixo hi i maps google al ullada ultima una faig renunciar de punt a, feia que click cada noves coses llegint pantalla la davant portava ja hores dos. Següent dia el fer collons que decidir per estressat estava... ruïnes més i ruïnes, poblats, selva, cascades si que, recomanacions moltes escoltat havia, visitar per llocs moltíssims, molts han hi. Parada pròxima meva la ser podria on investigant Palenque a ciber un a trobava em, selva i ruïnes per dia el tot caminar de cansat.

Mil·lennis dos fa gent aquella convivien que en naturalesa verdadera la de idea petita una fer-te a arribar pots que en lloc un a màgia dona s'aproxima que turmenta la de trons els i d'ocella cants incomptables, monos de rugits els. Espectacular, modernitat de indici cap veure sense l'horitzó fins arriba que verd mar un contempla es pujar-hi al i selva frondosa la de sobresurten piràmides les. Espectaculars ruÏnes i selva la de mig en sol completament d'estar sensació la tenir per com extensa suficientment es Calakmul de ciutat antiga la i diaris visitants 30 de són registres màxims els però turistes arriben s'hi allà. Proper més poblat del 80km de més a asfaltat feines prou en i estret camí un només. públic transport el arriba hi no on selva la a endinsades ruïnes d'unes nom el són Calakmul.
Problema cap, Campeche de l'estat de mig vell al autoestopista com habilitat meva la pràctica en posar de havia reserva la a arribar per.

Inevitable ser va mosquits dels part per aclivellada la però, interessant molt, d'aigua l'escassetat de problema el solucionar per enginyava les se que família una vivia hi on ecologista campament d'un tractava es. Terra de camí d'un desviació una en 1km a estava que campament un a nit la passar vaig ruïnes les a dia el aprofitar per.

Moment l'últim a decidit tot de millor el i autèntic lloc un, gent poca, genial ser va pla el.



dijous, 19 de juliol del 2012

Acteal


Després de passar una bona velada amb cawamas (cerveses de litre) a Casa Libertad i pel centre de la ciutat, em llevo amb la idea de descobrir algun racó lluny de les mirades dels turistes. Havia llegit sobre un poble anomenat Acteal on es va produir una de les matances que van provocar la rebel·lió neo-zapatista del '94, en ella indígenes van ser assassinats a sang freda per  part  de paramilitars armats i entrenats pel propi govern mentre celebraven una missa, 49 persones van morir, la majoria eren nens i dones. L'acte ha quedat impune, doncs els seus responsables materials estan en llibertat i alguns dels responsables intel·lectuals encara es dediquen a la vida política. El govern mai ha reconegut el conflicte tal i com és en la realitat.

Busco en un mapa per internet on queda Acteal, només se que es troba a l'estat de Chiapas però pel que he llegit em faig la idea de que Sant Cristobal no queda molt lluny doncs els supervivents de la massacre van córrer a la ciutat en busca d’ajuda i difondre el que havia passat.  Cerco poble al mapa per internet i  no apareix el nom, genial! encara m'entren més ganes d'arribar-hi,  abans però amb una amiga californiana de Casa Libertad ens desplacem a San Juan de Chamula a 20 minuts de Sant Cristobal on hi ha un interessant mercat d'artesania. Res de nou. Turistes i nens indígenes demanant algun peso o qualsevol cosa que tinguis entre mans, no es gaire agradable la sensació de com hi ha gent que només veu el símbol del diner dibuixat al teu rostre.
 Entrem a l'església on ens cobren 20 pesos. Els indígenes s'ajeuen al terra amb espelmes per realitzar les seves pregaries, està prohibit fer fotos i els turistes els observen com si fossin micos del zoològic. Al cap de pocs minuts una família d'indígenes, mares i nens, entren a l'església amb dos galls vius, s’ajeuen al terra  i comencen a col·locar les espelmes. Segurament en una de les seves pregaries sacrificaran un d'aquests galls. De seguida els turistes, tan estrangers com mexicans, els rodegen de manera acusadora, sembla que l'espectacle principal d'aquell circ està a punt de començar, i no m’estranyaria que els indígenes cobressin per donar espectacle al turista, realment patètic, en veure-ho em venia la depravada imatge de que en més del gall sigui un d'aquets turistes el degollat, i en més de les espelmes una foguera plena de guies lonely planet flamejant mentre les dones tzotzil canten alegrement les seves pregàries.
Nerviós surto d'aquell teatre, compro una aigua de pinya i la meva amiga un tros de síndria, tots dos busquem el mateix. Preguntem a una venedora on queda Acteal, ni idea, després a un taxista que sí ens respon, ens comenta que està a una hora i mitja d'aquí en direcció a Panthelo. No ho dubtem i pugem al primer taxi col·lectiu que va en aquella direcció fins que acaba al seu recorregut a un poblet. Aquí la cosa ja canvia, els nens en més de portar carretes pesades plenes de dolços juguen pel carrer, les senyores comercien verdures de les seves terres en més d'estampats Bolivians i no et cobren per entrar a l’església. Seguint el camí cap al nostre objectiu pugem a una pick-up que ens porta fins a Acteal per 20 pesos. Dins la pick-up tots parlen tzotzil i difícilment castellà, la carretera creua poblats on es mostra realment la vida d'aquella gent. Les propagandes dels partits polítics de les anteriors eleccions van desapareixent substituint-se per propaganda de l'EZLN. Creuem un poble on es troben dos encaputxats sota un cartell del EZLN "Territorio zapatista, municipio en reveldia, aquí el pueblo manda y el gobierno obedece". Ja estem en territori zapatista on els poblats són comunitats on tot es decideix per assemblees i els seus dirigents forment part de la vida real del poble rotant el seu lloc mensualment.

Arribem a Acteal, baixem les escales davant l'església on es troben pancartes i morals que mostren  el desacord de la població amb el procés judicial que s'ha dut a terme. Davant l’església hi ha situada una casona de fusta, són oficines de les "Abejas" lloc on es reuneix la mesa assembleària, en ella es troben diferents persones que parlen tzotzil i alhora un castellà ben fluïd. Demanem permís per estar en els que ells anomenen "Tierra Sagrada de los Martires" i poder passejar per allà i prendre alguna que altre fotografia, ho debaten entre ells i ens pregunten d'on venim i per quin motiu, estan acostumats a que arribi gent per informar-se provinents d'associacions neo-zapatistas de les ciutats, però no de turistes, nosaltres hem caigut allà com a simples visitants amb ganes de conèixer. Confien en nosaltres i ens donen permís amb la condició de que en ninguna foto surti alguna de les persones presents. El poble té molt d'encant, es troba elevat en mig del bosc envoltat d'un paisatge espectacular de Los Altos de Chiapas. Aquí els indígenes et miren i et saluden amb un somriure.















Es fa tard. Baixem caminant per la carretera durant una hora, contemplant Los Altos i intercanviant opinions del que havíem vist fins que arribem a un poble, San Pedro Polho, on l'entrada està vigilada per dos encaputxades, aquí Mèxic els encaputxats poden ser sicaris narcotraficants o guerrillers de l’EZLN, optem per la segona opció, són dones indígenes guerrilleres. Demanem permís per entrar i visitar-ho però humilment ens diuen que no, necessitem un permís especial documentat, només ens permeten prendre algunes fotos a l'entrada. 
Ha estat una bona jornada, i de tornada a Sant Cristobal un ride ben entretingut...

dimarts, 17 de juliol del 2012

Aire fresc

Estic content, m'agrada l'aire fresc de Sant Cristobal de las Casas doncs es tracta d'una ciutat que es troba a 2110 metres d'altura i durant la nit refresca i t'obliga a utilitzar el jersei cosa que ja no recordava...
 He arribat a dos quarts de 8 del matí després d'un viatge de 12 hores amb autocar. Lluny de la xafogor de l'oceà de seguida m'he posat a caminar cap al centre i he tingut la sort de contemplar un dels moments màgics que es poden observar a qualsevol ciutat, el seu despertar. M'he topat just quan estaven muntant el mercat de Santo Domingo, on els indígenes venen la seva roba i altres artesanites, no he pogut evitar el somriure al escoltar l’idioma, segurament tzotzil d’origen maya, però ha estat seguit d'una estranya melancolia al pensar que difícilment podria arribar a entendre la vida d'aquella gent. M'he quedat assegut, a les escales de l’església, observant com s'anava aixecant el mercat i imaginant de que parlarien aquelles dones amb els seus nens a l'esquena. Com sovint em passa em qüestiono altre cop com hagués estat la vida en un altre país, cultura, poble...

La maleta ja em pesava, era hora d'anar a buscar un lloc on deixar les coses i passar la nit. Després de buscar una estona i preguntar a varis llocs em paro per voltejar la mirada al carrer on em trobava i de sobte una noia obre una porta i sense pensar-ho he preguntat per un llit, era la "Casa Libertad". Alguns la definiren com una comuna hippie, altres com un local revolucionari i algunes mares com un cau de polls, és igual, he tingut sort, gent agradable amb qui compartiré una bona estona, dormo en una habitació amb varies lliteres i backpackers de diferents parts de Mèxic i del món.


Un cop solucionat el tema del llit inicio el meu passeig per la ciutat sense mapa, parant-me per tot allò que em sembla interessant, però a mesura que passa el temps la ciutat canvia, els turistes surten dels seus caus com formigues i envaeixen el centre de la ciutat, l'actitud dels locals també canvia doncs ells son la seva font d'ingressos. El carrer comercial es torna com un galliner, la tranquil·litat del matí ha desaparegut, la ciutat ha perdut part del seu encant. Un revolucionari es disposa a explicar amb pancartes al mig de la plaça al costat de l'ajuntament que representants del seu moviment han desaparegut, denunciant que Chiapas s'està convertint en un estat militaritzat, però sembla ser una atracció turística més, una dona amb tacons i pantalons arrapats roses acompanyat d'un home gord, alt i ros amb ulleres de sol l'hi fa una foto i els dos somriuen mirant-la, ningú es para a escoltar-lo atentament i ell ho nota doncs el to del seva veu va minvant i va repetint el mateix discurs canviant l'ordre de les paraules. Dos dones indígenes passegen amb els seus fills, i de sobte apareix un turista amb la seva super-càmera de fotos i els hi intenta, descaradament, fer-les una foto per obtenir la imatge típica d'aquesta ciutat, elles es tapen i giren ràpidament per evitar ser fotografiades cansades de la historia de cada dia. 

Me'n vaig, no em vull sentir identificat com un turista més, m'aparto dels carrers comercials amb una idea al cap: totes les guies lonely planet haurien de ser cremades. Se que el Sant Cristobal de las Casas de debò està al voltant d'aquests dos carrers plens de turistes. Pujo per unes escales darrera d'una de les tantes esglésies que hi han, apartat del carrers cèntrics però sense perdre l'encant pintoresc de la ciutat. Seguint l'exemple d'un senyor que està ajagut dormint a la vorera, m'assec jo també. Estic cansat. Em tombo i em poso còmode, noto l'aire fresc lluny de la humitat de l'oceà, em sento a gust i m'adormo un bon rato, estic content.

dissabte, 14 de juliol del 2012

...cap a Chiapas

Adéu Puerto Escondido,  aquesta tarda rumb a San Cristobal de las Casas.










Si algú ho dubta el de la foto sóc jo a  Puerto





dijous, 12 de juliol del 2012

Puerto Escondido


Després de retrobar-me amb Mèxic DF, estic passant uns dies a Puerto Escondido, Oaxaca, on hi han una de les onades més conegudes del món.

Ja escriuré més endavant amb temps, hi ha molt per gaudir com per tancar-se en un ciber.

dimarts, 3 de juliol del 2012

La ruta

Després de no fotre ni brot durant dos setmanes a Manzanillo (Colima, Mèxic) content d'haver acabat els meus estudis com a llicenciat en Ciències del Mar i de surfejar cada dia, he decidit que ja és hora de moure el cul i anar a voltar una mica, trepitjar selva, volcans, poblats indígenes... i intentar que se'm caigui la llàgrima de felicitat. 

A partir d'aquest divendres tinc planejat estar un mes i mig fora sense passar més de dos dies aturat en el mateix lloc, no disposo de gaires diners però aquesta mai serà l'excusa per fer marxa enrere. L'hamaca i el fil de pescar seran els meus grans aliats.


En general aquesta és la ruta que tinc pensat fer, segurament variarà depenent del temps que disposi i del que em trobi al llarg del camí. Si més no hi han llocs que vull conèixer obligatòriament si tot va bé: San Cristobal de las Casas, Palenque, Livingston, Río Dulce, Guatemala, la frontera Guatemala - Mèxic, Salina de Cruz,  Mazunte, Puerto Escondido, San Jose del Pacífico... Però vaja que si em trobo a gust en una platja desèrtica o un poble acollidor no renunciaré a fer el "ronso" uns dies de més. 

Doncs en motiu d'aquest petit tomb aquí teniu el meu primer post oficial en aquest blog, és possible que sigui l'últim, sóc del club dels que començo una cosa i la deixo córrer al cap de quatre dies a part de que no estic acostumat a explicar el que faig i penso. Sempre he dubtat que la gent m'entengués, però deixem l'orgull a una banda, ara tinc ganes de descriure el que em trobo pel camí i algunes de les coses que em passen pel cap, espero que en gaudiu. 


Apa si voleu el seguiu o no, foteu el que us roti, que jo també ho faré


Una abraçada


Ignasi