Un parell de cueretes blanques saltironen en busca de restes
de pa. El cafè encara està massa calent. El dia fred. La gent es queda
asseguda, altres s’aixequen mentre uns arriben per fer un mos. Tots mostren un
rostre de convenciment de saber que estan on han d’estar. Enlloc més se’ls
espera, enlloc més se’ls necessita. Allà estan, al costat dels seus.
Acompanyant, esperant, suportant. En alguns rostres els ulls brillen, no pas
d’il·lusió ni d’esperança, sinó davant una realitat, una certesa, potser
l’única en que es trobaran tota la vida. La mort. El traspàs com diuen uns.
L’adéu. A, Déu, com diuen uns altres.
Els ascensors van plens, plens d’aquests rostres que pugen a
la quarta, cinquena, sisena o tretzena planta. Uns tornaran, altres no, uns
s’alegraran de no tornar, altres s’entristiran al no tornar. “Tancant portes”,
s’escolta. Es tornaran a obrir? Em fixo en cada un dels dits que premen el botó
corresponent a cada pis. Entre el obrir i tancar portes presto atenció al panel
informatiu situat estratègicament a l’entrada de cada planta, és on indica el
que correspon a cada una d’elles. M’ho sé de memòria. El torno a llegir.
Tercera planta, cirurgia ortopèdica, setena planta, neurologia, onzena planta,
cirurgia cardíaca. Sembla que l’ordre sigui en funció de la gravetat mèdica. La
mirada es queda clavada a la tretzena planta o planta “A”, on remarcada en
taronja hi diu: oncologia, hematologia i cures pal·liatives. “Tancant portes”,
escolto. Si en algun rostre hi paro més atenció que en d’altres, són aquells
que premen el número tretze de la botonera de l’ascensor. Pal·liar. La paraula
més humana d'aquella sopa de lletres. Un estrany
sentiment de curiositat es desperta dins meu.
“Sisena planta”. Surts i momentàniament no pots evitar fer
una ullada a cada una de les habitacions, a cada una de les persones estirades
al llit, assegudes a la butaca, passejant pel passadís, acompanyant, patint,
vivint. Cada una d’elles representa una vida. Una vida que s’està mostrant tal
com és, que ha decidit despullar-se, sense vergonyes, mostrar la seva
senzillesa. Vol que la mirem, l’observem. Està disposada a fer-nos entendre que
l’important és ara i aquí. No s’hi val apartar els ulls. Allà estic, allà
estem, davant de la nuesa més pura que poques vegades som capaços de veure. Es
deixa acariciar la seva pell, oblidades han quedat totes les peces de roba,
tots els vestits amb els que hem anat intentant cobrint-la, alguns amb intenció
d’amagar-la, ja sigui per por o per ignorància.
El sol es pon, la llum s’apaga. Arriba la nit. L’apreciada
nit. Moment de descans per uns, no és aquest el nostre cas. La ciutat sota els
nostres peus s’adorm, un mar en calma de llums em relaxen la mirada. Li faig un
petó de bona nit. El memoritzo. Sé que en prou feines s’adormirà i d’aquí poc
em reclamarà i jo voldré ser reclamat. L’escoltaré, l’ajudaré sense complexes.
Parlarem, intercanviarem paraules, paraules amb significat. L’acompanyaré al
llit i li faré un altre petó que també gravaré en la memòria. Les hores passen,
ni lentes ni ràpides, simplement passen, una darrera l’altre, no m’importa en
quin ordre, ja poden ser la una com les cinc o les tres, el temps realment
manca d’importància. Em giro i el miro de reüll, està despert, amb els ulls
oberts com un mussol, deu portar una bona estona així. Em torno a estirar però
en pocs segons alguna cosa em fa tornar a despertar i mirar de reüll altra
vegada. Els seus ulls, oberts, brillants, no són els de sempre o potser no m’hi
he fixat tant com sempre, no ho sé. Enmig de la foscor es pot intuir el seu
color. Un blau grisenc envolta unes pupil·les envellides. És inevitable pensar
que aquests ulls que tantes imatges ha processat, tantes històries ha observat,
d’aquí poc, s’aclucaran per sempre més. Però què hi noto? Què miren aquests
ulls enmig de la foscor? No estan mirant res que estigui davant seu. És una
mirada interna, profunda. Què deu pensar? Què deu recordar? Les petites i
brillants pupil·les el delaten. M’adono de com l’estimo. S’adona de la meva
presència, em reclama i responc.
El dia s’alça, les primeres llums s’entreveuen sobre
l’horitzó fins que el sol surt sobre un mar on hi veig reflectida la seva
mirada de la nit passada. Mentre l’activitat a la planta s’accelera, les
primeres visites arriben, una certa tranquil·litat m’envaeix al saber que avui serà
un nou dia. No tinc clar on anar. La idea que un cafè massa calent m’escalfi
les mans m’esvaeix els dubtes. Alguns rostres es repeteixen, altres són nous.
Les cueretes de cua blanca tornen en busca de molles de pa. Un dia més, una
esperança renovada. Com ahir i abans d’ahir i espero que demà i demà passat
també sigui així.
L’Antonio, el Xavi, la Maria, l'Alonso, l’altre Antonio.. fins que un
dia escolto, “tretzena planta”. Algú s’ha proposat satisfer les meves
curiositats. Ara és el meu dit que prem el botó amb el número tretze.
M’observo. Encara més a munt, la llum del sol la veurem uns instants abans que
la gent de la sisena planta i més abans que els que habiten a la ciutat. Com si
poc a poc ens acostéssim al destí que tots sabem. En algun moment m’he preguntat
quin sentiment es desprendria de mi en trobar-me situat en el lloc entre la
vida i la mort. La planta tretze em dóna una pinzellada. Allà la vida i la mort
es barregen fins arribar al punt de confondre’s. La fragilitat humana es mostra
amb el seu màxim esplendor. Com si la vida no hagués tingut prou en ensenyar-se
nua davant nostre, vol dir-nos també de que està feta, feta de la porcellana
més pura.
Innocent estirat es troba, la poca energia que li resta
contrasta amb la grandesa del seu cor i la qualitat del seu humor. La seva
activitat noctàmbula no decau, no acluca els ulls, ni tampoc l’esperança. Les
ganes de viure es transformen amb l’alegria de les visites, cada una d’elles de
significança singular. Hi ha vida, encara hi ha vida, molta vida. Nua i fràgil
serà ella qui amb el seu somriure escriurà les últimes pàgines d’aquesta gran
història d’amor. Per tant, no serà pas aquí, on la mort hi guanya territori,
serà en el seu terreny de joc, d’allà on ha estat concebuda la seva tendra
nuesa, on ha estat cuita la seva porcellana. A casa. A casa nostra.
Tot el viscut fins ara ha estat una introducció, un
preparatori, un entrenament. Ara som els protagonistes. El nucli dels nostres
cors comença a bombejar intensament les emocions més reals i pures que hàgim
viscut mai. Assaborir cada moment, cada instant, es torna una obligació. A
casa, just a l’habitació on recauen els inicis de la meva memòria. On ell
observava amb una humil mirada la vida a través d’una finestra. La mirada
d’aquests ulls que es resisteixen a aclucar-se definitivament. La mirada que és
honrada en retrobar-se amb l’horitzó blau d’on surt cada dia el sol. D’allà és
d’on ve l’apreciada brisa marina que acaricia la teva cara i fa de missatgera
per informar-te que el teu lloc està preparat, que quan vulguis hi pots anar.
Allà aniràs amb un poema sota el braç, el poema amb el que has escrit la teva
vida.
Petites alegries fan més amè pensar amb l’inevitable. La
teva aigua amb sucre, la teva taronja, el teu cafè amb llet. La campaneta sona.
Aquí estic. Torna a sonar. Aquí segueixo. En la memòria van quedant cada un
dels petons que et faig al teu front de pell rugosa, alimentada d’infinites
hores de sol. Acaricio subtilment els teus greixosos cabells de gris
blanquejat. Fins que una nit decideixes dormir. La campaneta no sona. Ja no
tens por. Estàs rodejat dels teus versos. Dels qui escriuran les següents
estrofes. Dels que agraeixen ser mots del teu poema. Demanes l’última aigua.
L’últim afecte. La teva mirada busca la meva, s’hi troba, s’eternitza. És
l’última mirada.