He arribat a dos quarts de
8 del matí després d'un viatge de 12 hores amb autocar. Lluny de la xafogor de
l'oceà de seguida m'he posat a caminar cap al centre i he tingut la sort
de contemplar un dels moments màgics que es poden observar
a qualsevol ciutat, el seu despertar. M'he topat just quan estaven muntant el mercat de Santo Domingo,
on els indígenes venen la seva roba i altres artesanites, no he
pogut evitar el somriure al escoltar l’idioma, segurament
tzotzil d’origen maya, però ha estat seguit d'una estranya melancolia
al pensar que difícilment podria arribar a entendre la vida d'aquella gent. M'he
quedat assegut, a les escales de l’església, observant com s'anava aixecant el
mercat i imaginant de que parlarien aquelles dones amb els seus nens a
l'esquena. Com sovint em passa em qüestiono altre cop com hagués estat la vida
en un altre país, cultura, poble... La maleta ja em pesava, era hora d'anar a buscar un lloc on deixar les coses i passar la nit. Després de buscar una estona i preguntar a varis llocs em paro per voltejar la mirada al carrer on em trobava i de sobte una noia obre una porta i sense pensar-ho he preguntat per un llit, era la "Casa Libertad". Alguns la definiren com una comuna hippie, altres com un local revolucionari i algunes mares com un cau de polls, és igual, he tingut sort, gent agradable amb qui compartiré una bona estona, dormo en una habitació amb varies lliteres i backpackers de diferents parts de Mèxic i del món.
Un cop solucionat el tema del llit inicio el meu passeig per la ciutat sense mapa, parant-me per tot allò que em sembla interessant, però a mesura que passa el temps la ciutat canvia, els turistes surten dels seus caus com formigues i envaeixen el centre de la ciutat, l'actitud dels locals també canvia doncs ells son la seva font d'ingressos. El carrer comercial es torna com un galliner, la tranquil·litat del matí ha desaparegut, la ciutat ha perdut part del seu encant. Un revolucionari es disposa a explicar amb pancartes al mig de la plaça al costat de l'ajuntament que representants del seu moviment han desaparegut, denunciant que Chiapas s'està convertint en un estat militaritzat, però sembla ser una atracció turística més, una dona amb tacons i pantalons arrapats roses acompanyat d'un home gord, alt i ros amb ulleres de sol l'hi fa una foto i els dos somriuen mirant-la, ningú es para a escoltar-lo atentament i ell ho nota doncs el to del seva veu va minvant i va repetint el mateix discurs canviant l'ordre de les paraules. Dos dones indígenes passegen amb els seus fills, i de sobte apareix un turista amb la seva super-càmera de fotos i els hi intenta, descaradament, fer-les una foto per obtenir la imatge típica d'aquesta ciutat, elles es tapen i giren ràpidament per evitar ser fotografiades cansades de la historia de cada dia.
Me'n vaig, no em vull sentir identificat com un turista més, m'aparto dels carrers comercials amb una idea al cap: totes les guies lonely planet haurien de ser cremades. Se que el Sant Cristobal de las Casas de debò està al voltant d'aquests dos carrers plens de turistes. Pujo per unes escales darrera d'una de les tantes esglésies que hi han, apartat del carrers cèntrics però sense perdre l'encant pintoresc de la ciutat. Seguint l'exemple d'un senyor que està ajagut dormint a la vorera, m'assec jo també. Estic cansat. Em tombo i em poso còmode, noto l'aire fresc lluny de la humitat de l'oceà, em sento a gust i m'adormo un bon rato, estic content.
Caram Natxito! Sembla que oloris els peluts...
ResponEliminaT'aniré seguint a veure si t'endinses en alguna comunitat zapatista.
Petons